Sant Jordi a Barcelona és el caos. Un caos bonic però com ho diria, asfixiant. Suposo que per la gent que ha viscut tota la vida a la capital les aglomeracions, els turistes, la infinitat de parades de roses i llibres, els escriptors – famosos i no tant famosos o mediàtics i no tant mediàtics, com ara està de moda dir-los-hi- asseguts al carrer firmant llibres, els bojos donant el missatge de l’anticrist, els joves ballarins de conga… són una cosa sinó quotidiana que accepta amb certa normalitat. Però a mi, que no deixo de ser una noia de poble, de la perifèria, encara em crida l’atenció tot aquest rebombori. Potser serà per que al meu poble Sant Jordi és un caos més petit i ben diferent.
El Sant Jordi de Castelldefels és com el programa “Aquí hay tomate”,
un “tomate”, però, de plaça major. És passar-se el matí asseguda a la plaça amb els amics comentant la jugada. Són els “hey tia, mira a l’esquerra és la fulaneta que porta dos roses...” i tu que dius “wala tia que fort, però aquesta no havia tallat amb el novio?”. Aleshores la teva amiga et mira incrèdula “és que això d’estudiar a Barcelona “te saca de onda” et diu i t’explica amb cara de superioritat que ara la fulana s’entén amb el “Txeperut”.
I així passes el matí, mirant al teu voltant i desitjant que et mirin poc per que saps que el que la teva amiga ha dit de fulaneta, la fulaneta ho està dient de tu. Així que més val que el dia de Sant Jordi vagis ben armada, per que presentar-se a la plaça major sense una rosa representa poc menys que la mort.
En canvi, a Barcelona la mort és fer una hora de cua i no aconseguir que el teu escriptor preferit el dediqui el llibre has aconseguit després de barallar-te amb el “guiri” del costat durant una hora. És anar a la carpa de TV3 de plaça Catalunya i trobar-te-la buida.
A Barcelona tot és més seriós més solemne i més gran. La intel·lectualitat es respira a l’ambient, un ambient propici no per fer reportatges per “El tomate” sinó per “Els matins de TV3”. Sant Jordi va matar el drac a Barcelona i això es nota. Jornada de portes obertes a la Generalitat, actes amb el Montilla, guixetes de partits polítics a la Rambla, mil dones anònimes amb la seva rosa i mil globus d’ERC i del PSC volant pels aires ... Quin descans poder passar inadvertida entre la multitud, poder caminar lliurement pels carrers, poder unir-te (si et ve de gust) a un grup de nois i noies que ballen la conga a ritme de ““Za za za... Ya tu sá ya tu sá, la mesa que más aplauda, la mesa que más aplauda le mando le mando a la niña…” i que porten un cartell verd que diu “Únete a la conga”…
Però ara no, ara me’n torno al meu poble que tanta gent m’atabala i a més els peus em fan mal per que avui volia presumir i porto tacons.
El Sant Jordi de Castelldefels és com el programa “Aquí hay tomate”,
un “tomate”, però, de plaça major. És passar-se el matí asseguda a la plaça amb els amics comentant la jugada. Són els “hey tia, mira a l’esquerra és la fulaneta que porta dos roses...” i tu que dius “wala tia que fort, però aquesta no havia tallat amb el novio?”. Aleshores la teva amiga et mira incrèdula “és que això d’estudiar a Barcelona “te saca de onda” et diu i t’explica amb cara de superioritat que ara la fulana s’entén amb el “Txeperut”.
I així passes el matí, mirant al teu voltant i desitjant que et mirin poc per que saps que el que la teva amiga ha dit de fulaneta, la fulaneta ho està dient de tu. Així que més val que el dia de Sant Jordi vagis ben armada, per que presentar-se a la plaça major sense una rosa representa poc menys que la mort.
En canvi, a Barcelona la mort és fer una hora de cua i no aconseguir que el teu escriptor preferit el dediqui el llibre has aconseguit després de barallar-te amb el “guiri” del costat durant una hora. És anar a la carpa de TV3 de plaça Catalunya i trobar-te-la buida.
A Barcelona tot és més seriós més solemne i més gran. La intel·lectualitat es respira a l’ambient, un ambient propici no per fer reportatges per “El tomate” sinó per “Els matins de TV3”. Sant Jordi va matar el drac a Barcelona i això es nota. Jornada de portes obertes a la Generalitat, actes amb el Montilla, guixetes de partits polítics a la Rambla, mil dones anònimes amb la seva rosa i mil globus d’ERC i del PSC volant pels aires ... Quin descans poder passar inadvertida entre la multitud, poder caminar lliurement pels carrers, poder unir-te (si et ve de gust) a un grup de nois i noies que ballen la conga a ritme de ““Za za za... Ya tu sá ya tu sá, la mesa que más aplauda, la mesa que más aplauda le mando le mando a la niña…” i que porten un cartell verd que diu “Únete a la conga”…
Però ara no, ara me’n torno al meu poble que tanta gent m’atabala i a més els peus em fan mal per que avui volia presumir i porto tacons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario