Casal de Cultura. Aquí us deixo l'enllaç
http://www.castelldefelstv.org/Default.aspx?LoadStage=jvxmtw55zauoet55fiswkh5513112009%2017:58:06&channel=10
(Video casal de cultura)
viernes, 13 de noviembre de 2009
viernes, 9 de octubre de 2009
Link reportatge Localia TV
Penjo el reportatge sobre el PGM que vaig fer l'any passat quan feia pràctiques a Localia TV:
http://defensemhorta.blogspot.com/2009/02/reportatge-de-localia.html
http://defensemhorta.blogspot.com/2009/02/reportatge-de-localia.html
viernes, 12 de diciembre de 2008
Entrevista
Rosa Regàs, " Si busques una mà que t’ajudi la trobaràs al capdavall del teu braç "
Són molts els mots que s’han utilitzat per descriure a Rosa Regàs: escriptora, feminista, Premi Planeta, comunista, pija… Però ella és molt més que tot això. És una dona sabia.
-Com creus que et veuen els altres?
No ho sé gaire com em veuen. A vegades penso que algunes persones em veuen bé, carinyosa i intel·ligent. Desperto en altres persones un odi irracional que no sé d’on pot venir. Quan era Madrid, per exemple, els diaris d’extrema dreta em varen insultar tant i de forma tan absolutament barroera i maleducada que no vaig tenir més remei que pensar que em veien com un monstre.
- I com et veus tu?
Va a dies, en general estic bé amb mi mateixa però sóc capaç de veure les meves mancances. Sé que sóc generosa, molt generosa, treballadora, capaç de defensar amb passió el que sento. També sé que sóc una escriptora “del montón”, m’entens?, i que tinc uns “prontos” molt violents, sempre de paraula, menys mal. No sóc justa a l’hora de calibrar les coses però sé gaudir de la vida.
-Et sents una triomfadora?
No, no sóc una triomfadora, en certes èpoques de la meva vida vaig tenir mala sort i en altres l’he tingut millor. No crec en el triomf.
- Et queda alguna cosa pendent per a fer a la vida?
Muntanyes de coses per fer, per sentir, per crear i per mirar amb justícia.
- Et penedeixes d’haver fet alguna cosa o de no haver-la fet?
No massa. Bé de vegades sí, però estic convençuda que de les coses de les que me’n penedeixo n’han sortit d’altres que m’han fet feliç i m’han enriquit.
- Sempre dius que tens moltes vocacions però quina ha estat la més important?
La primera conèixer qui era jo i què volia de la vida. La segona més important, va ser guanyar-me la vida per ser lliure.
- I les altres quines són?
Viatjar, escoltar música, practicar esports, vela, barca, cavall, esquí... No les he practicat totes però totes eren una vertadera vocació. També he tingut altres vocacions més personals com tenir una família i inventar-me una forma de convivència diferent de les que veia al meu voltant.
- Com les has compaginat al llarg de la teva vida amb les obligacions familiars?
Com he pogut, però en general molt bé. Tinc molta força i moltíssima energia.
- Quin lloc ocupa l’amor en la vida de Rosa Regàs?
No sé si el primer o el segon, això va a amors. Però sempre és important. El que passa és que m’hi dedico cada vegada menys perquè cada vegada accepto menys que algú es fiqui en la meva vida, ni que sigui per compartir-la.
- Creus en el destí o en la casualitat?
Ni en el destí ni en la casualitat. Crec en la forma d’actuar i la seva barreja amb les circumstancies que vivim. Crec en la voluntat i la intel·ligència i estic convençuda que la maldat te un paper infinitament més poderós del que creiem en la nostra vida quotidiana. També la bondat, es clar.
- Perquè t’agrada escriure?
No ho sé, però sé que la sensació que tinc quan estic escrivint és d’una plenitud que aconsegueixo amb molt poques coses.
- Què és per a tu un escriptor?
Una persona que escriu els seus pensaments, investigacions o fantasies.
- T’has sentit algun cop infravalorada com a escriptora pel fet de ser dona?
Com a individu no, com a col·lectivitat, sí. Només cal veure certes revistes literàries i llegir les pàgines culturals dels diaris. O mirar a Internet les llistes d’escriptors del país.
- De quina de les teves novel·les et sents més satisfeta?
De la primera. Va ser la del descobriment del llenguatge, de l’estil, de la meva música. No tenia pressa, no tenia res més a fer. Era feliç.
- Té edat això d’escriure?
No, és una qüestió de voler-ho fer. A l’edat que sigui. Un altre cosa es que es faci bé i que es tingui èxit.
- Els escriptors sempre escriuen, conscient o inconscientment, sobre ells mateixos?
Els escriptors traiem del nostre interior els elements amb els que crearem un món de ficció. De l’experiència i de la memòria, i també de l’oblit. Però quan ho fem amb prou feines ho reconeixem com a nostre perquè el temps ho ha modificat. D’aquí que molts escriptors presumeixin de que s’ho han inventat
No ho sé gaire com em veuen. A vegades penso que algunes persones em veuen bé, carinyosa i intel·ligent. Desperto en altres persones un odi irracional que no sé d’on pot venir. Quan era Madrid, per exemple, els diaris d’extrema dreta em varen insultar tant i de forma tan absolutament barroera i maleducada que no vaig tenir més remei que pensar que em veien com un monstre.
- I com et veus tu?
Va a dies, en general estic bé amb mi mateixa però sóc capaç de veure les meves mancances. Sé que sóc generosa, molt generosa, treballadora, capaç de defensar amb passió el que sento. També sé que sóc una escriptora “del montón”, m’entens?, i que tinc uns “prontos” molt violents, sempre de paraula, menys mal. No sóc justa a l’hora de calibrar les coses però sé gaudir de la vida.
-Et sents una triomfadora?
No, no sóc una triomfadora, en certes èpoques de la meva vida vaig tenir mala sort i en altres l’he tingut millor. No crec en el triomf.
- Et queda alguna cosa pendent per a fer a la vida?
Muntanyes de coses per fer, per sentir, per crear i per mirar amb justícia.
- Et penedeixes d’haver fet alguna cosa o de no haver-la fet?
No massa. Bé de vegades sí, però estic convençuda que de les coses de les que me’n penedeixo n’han sortit d’altres que m’han fet feliç i m’han enriquit.
- Sempre dius que tens moltes vocacions però quina ha estat la més important?
La primera conèixer qui era jo i què volia de la vida. La segona més important, va ser guanyar-me la vida per ser lliure.
- I les altres quines són?
Viatjar, escoltar música, practicar esports, vela, barca, cavall, esquí... No les he practicat totes però totes eren una vertadera vocació. També he tingut altres vocacions més personals com tenir una família i inventar-me una forma de convivència diferent de les que veia al meu voltant.
- Com les has compaginat al llarg de la teva vida amb les obligacions familiars?
Com he pogut, però en general molt bé. Tinc molta força i moltíssima energia.
- Quin lloc ocupa l’amor en la vida de Rosa Regàs?
No sé si el primer o el segon, això va a amors. Però sempre és important. El que passa és que m’hi dedico cada vegada menys perquè cada vegada accepto menys que algú es fiqui en la meva vida, ni que sigui per compartir-la.
- Creus en el destí o en la casualitat?
Ni en el destí ni en la casualitat. Crec en la forma d’actuar i la seva barreja amb les circumstancies que vivim. Crec en la voluntat i la intel·ligència i estic convençuda que la maldat te un paper infinitament més poderós del que creiem en la nostra vida quotidiana. També la bondat, es clar.
- Perquè t’agrada escriure?
No ho sé, però sé que la sensació que tinc quan estic escrivint és d’una plenitud que aconsegueixo amb molt poques coses.
- Què és per a tu un escriptor?
Una persona que escriu els seus pensaments, investigacions o fantasies.
- T’has sentit algun cop infravalorada com a escriptora pel fet de ser dona?
Com a individu no, com a col·lectivitat, sí. Només cal veure certes revistes literàries i llegir les pàgines culturals dels diaris. O mirar a Internet les llistes d’escriptors del país.
- De quina de les teves novel·les et sents més satisfeta?
De la primera. Va ser la del descobriment del llenguatge, de l’estil, de la meva música. No tenia pressa, no tenia res més a fer. Era feliç.
- Té edat això d’escriure?
No, és una qüestió de voler-ho fer. A l’edat que sigui. Un altre cosa es que es faci bé i que es tingui èxit.
- Els escriptors sempre escriuen, conscient o inconscientment, sobre ells mateixos?
Els escriptors traiem del nostre interior els elements amb els que crearem un món de ficció. De l’experiència i de la memòria, i també de l’oblit. Però quan ho fem amb prou feines ho reconeixem com a nostre perquè el temps ho ha modificat. D’aquí que molts escriptors presumeixin de que s’ho han inventat
-Un consell que t’hagi marcat.
Si busques una mà que t’ajudi la trobaràs al capdavall del teu braç.
-Una persona que hagi deixat empremta en la teva vida.
Moltes, moltíssimes. El capella del meu cole, Carlos Barral, tots els meus fills, tots els meus amants, i una quantitat incommensurable de llibres i de musiques.
- Creus que l’èxit i els premis fan que els artistes s’acomodin?
Més aviat sí, però hi ha de tot.
- Has viscut una època de molt moviment històric, creus que ara som més conformistes que abans?
No, els que s’han mogut sempre han estat una minoria. I ara passa el mateix que ha passat sempre. Hi ha gent molt compromesa, i la gran majoria es mor de ganes de sortir a la tele i imitar els famosos.
- La vida és bonica?
Depèn de com et vagi i depèn de les èpoques. La meva en general, sí. Molt bonica. Per això l’he aprofitat i l’aprofito tant com puc.
lunes, 12 de mayo de 2008
Mulholland drive, un somni o Lynch al país de les marevelles
“És vostè un snob, professor, un snob intel·lectual de la pitjor classe que existeix” li deia Catherine Hepburn a James Stwart a l’antiga “Històries de Filadelfia”. Tots tenim un amic així, un pobre home que per fer-se l’interessant i l’intel·ligent ens recita de memòria sempre que ens veu els llibres i les pel·lícules més estranys i menys vistos del moment. Jo també tinc un amic així, es diu Carles però li diem Charly, que queda més anglès. I va ser precisament ell qui, tan irritant i pretensiós com sempre, va ser el primer en apujar la mirada i la veu enmig de la nostra habitual partida de parxís del diumenge :- Sabeu quina pel·lícula he vist aquesta setmana? Una del cèlebre director David Lynch, es diu Mulholland drive, és un drama oníric amb tocs de simbolisme freudià, com tota l’obra del cineasta, un somni, un deliri dels sentits, inclús té tocs, em fa vergonya dir-ho… diguem-ne marranots…- i ja no va dir res més en tota la tarda. En fi, i jo, com soc una estúpida snob intel·lectual de la pitjor classe que existeix, al dia següent ja tenia la pel·lícula en les meves mans i l’havia vista.
Mulholland drive…. el títol és encertat o, si més no, s’entén. És suggerent i té relació amb la trama de la pel·lícula que només s’arriba a entendre a grans trets i que explica la història de dues actrius lesbianes. L’ una és famosa, l’altra no. Una està molt enamorada, l’altra no. Al final l’estrella abandona a l‘estrellada i aquesta última es venja i la mata. Després se suïcida al no poder suportar la culpabilitat. L’estrella és Laura Ellena Harring, l’estrellada és la ara famosa Naomi Watts. Això, que explicat aquí sembla tan senzill és terriblement enrevessat quan es veu a la pantalla ja que l’autor divideix la pel·lícula en tres parts, dues de les quals no tenen res a veure amb la història, diguem-ne, real. Lynch divideix l’argument en: somni, somni dintre el somni, i alguna cosa comprensible. Per un altre costat el director introdueix petits microrelats que no tanca: un assassinat molt divertit (per mi, la millor escena de la pel·lícula) amb tocs “tarantinians”, una història de mafiosos del cinema tipus anys cinquanta on aprofita per criticar Hollywood, una escena de terror i, fins i tot, escenes eròtiques sense solta ni volta per alegrar al públic masculí i que donen fe que la pel·lícula està dirigida per un home… El film comença bé i atrapa l’espectador en el seu particular món de meravelles, un encanteri que es perd quan s’arriba a la segona part.
L’ambientació és molt bona. Els vestits i els pentinats recorden els anys cinquanta però adaptats a l’actualitat, pintallavis vermells, i cursileria extrema, forgen l’estil visual de la primera part del film. Clarobscurs, foscor en la il·luminació i deixadesa en el vestir n’adornen la segona part. Pel que fa al joc de càmera, Lynch abusa del primer pla i del pla detall al començament cosa que fa créixer de manera increíble la interpretació de la misteriosa i inquietant Laura Ellena Harring fins al punt en que gairebé eclipsa Watts immensament més dèbil. En la segona i la tercera part el director abusa de fosses estranyes que desconcerten l’espectador i que són un error després d’haver-lo embadalit amb els bons primers i primeríssims plans del l’inici. En fi, que entra fossa i somni, trobarem una pel·lícula feta per un intel·lectual per a altres de la seva mateixa espècie. Això sí, és entretinguda si una tarda de diumenge no teniu parxís però teniu ganes de jugar, amb amics o família, a descobrir qui és l’assassí, perdó, quin és l’argument.
Mulholland drive…. el títol és encertat o, si més no, s’entén. És suggerent i té relació amb la trama de la pel·lícula que només s’arriba a entendre a grans trets i que explica la història de dues actrius lesbianes. L’ una és famosa, l’altra no. Una està molt enamorada, l’altra no. Al final l’estrella abandona a l‘estrellada i aquesta última es venja i la mata. Després se suïcida al no poder suportar la culpabilitat. L’estrella és Laura Ellena Harring, l’estrellada és la ara famosa Naomi Watts. Això, que explicat aquí sembla tan senzill és terriblement enrevessat quan es veu a la pantalla ja que l’autor divideix la pel·lícula en tres parts, dues de les quals no tenen res a veure amb la història, diguem-ne, real. Lynch divideix l’argument en: somni, somni dintre el somni, i alguna cosa comprensible. Per un altre costat el director introdueix petits microrelats que no tanca: un assassinat molt divertit (per mi, la millor escena de la pel·lícula) amb tocs “tarantinians”, una història de mafiosos del cinema tipus anys cinquanta on aprofita per criticar Hollywood, una escena de terror i, fins i tot, escenes eròtiques sense solta ni volta per alegrar al públic masculí i que donen fe que la pel·lícula està dirigida per un home… El film comença bé i atrapa l’espectador en el seu particular món de meravelles, un encanteri que es perd quan s’arriba a la segona part.
L’ambientació és molt bona. Els vestits i els pentinats recorden els anys cinquanta però adaptats a l’actualitat, pintallavis vermells, i cursileria extrema, forgen l’estil visual de la primera part del film. Clarobscurs, foscor en la il·luminació i deixadesa en el vestir n’adornen la segona part. Pel que fa al joc de càmera, Lynch abusa del primer pla i del pla detall al començament cosa que fa créixer de manera increíble la interpretació de la misteriosa i inquietant Laura Ellena Harring fins al punt en que gairebé eclipsa Watts immensament més dèbil. En la segona i la tercera part el director abusa de fosses estranyes que desconcerten l’espectador i que són un error després d’haver-lo embadalit amb els bons primers i primeríssims plans del l’inici. En fi, que entra fossa i somni, trobarem una pel·lícula feta per un intel·lectual per a altres de la seva mateixa espècie. Això sí, és entretinguda si una tarda de diumenge no teniu parxís però teniu ganes de jugar, amb amics o família, a descobrir qui és l’assassí, perdó, quin és l’argument.
Núria Segarra Rodríguez, article fet per l'assignatura periodisme d'opinió (URL)
sábado, 18 de agosto de 2007
"La regla malament si la tens, pitjor si no la tens": EUA va treure al mercat al mes de juliol Lyrbel, la píndola que elimina la menstruació
Noies d'arreu del món, per fi podreu deslliurar-vos d'una acopmanyant que es presenta sempre en el moment més inoportú, té especial afició pels viatges i proboca mal de cap.
Una companya que quan ve l'odiem i quan no ve l'esperem amb ànsia. Si senyor, parlo de la nostra amiga, la regla. Veureu, es que els americans que com tots sabem són una apasionats dels invents, van treure al mercat al mes de juliol la píndola Lyrbel (el nom és molt fi i s'assembla bastant a "libre" en castellà) que elimina la menstruació mentre es consumeix. Aquesta nova pastilla ve en caixes de vint-i-vuit comprimits enlloc dels vint-i-un que acostumen a tenir les pastilles anticonceptives tradicionals. El set comprimits que té de més, estàn fets d'una substància que serveix per ocupar el període menstrual que hauria de tenir lloc en aquets set dies. Tot i això encara que la pastilla elimini la regla i funcioni com a anticonceptiu els metges aseguren que la dona pot tenir hemorràgies aleatories. La píndola va ser aprobada amb certa rapidesa per l'Administració d'alimentació i medicaments dels EUA (FDA), que va veure en ella un filó per guanyar pessetes, però va topar amb diverses veus crítiques que consideraven que no s'havien realitzat prou probes per saber quines conceqüències podrà tenir en la dona l'eliminació total de la menstruació a llarg termini.
Així que des d'aquí, millor esperem a veure quin caire prenen els esdeveniments perque amb aquestes coses no s'hi juga i perque com diu la meva mare "la regla malament si la tens i pitjor si no la tens", a veure si encara tindrem un ensurt!
Una companya que quan ve l'odiem i quan no ve l'esperem amb ànsia. Si senyor, parlo de la nostra amiga, la regla. Veureu, es que els americans que com tots sabem són una apasionats dels invents, van treure al mercat al mes de juliol la píndola Lyrbel (el nom és molt fi i s'assembla bastant a "libre" en castellà) que elimina la menstruació mentre es consumeix. Aquesta nova pastilla ve en caixes de vint-i-vuit comprimits enlloc dels vint-i-un que acostumen a tenir les pastilles anticonceptives tradicionals. El set comprimits que té de més, estàn fets d'una substància que serveix per ocupar el període menstrual que hauria de tenir lloc en aquets set dies. Tot i això encara que la pastilla elimini la regla i funcioni com a anticonceptiu els metges aseguren que la dona pot tenir hemorràgies aleatories. La píndola va ser aprobada amb certa rapidesa per l'Administració d'alimentació i medicaments dels EUA (FDA), que va veure en ella un filó per guanyar pessetes, però va topar amb diverses veus crítiques que consideraven que no s'havien realitzat prou probes per saber quines conceqüències podrà tenir en la dona l'eliminació total de la menstruació a llarg termini.
Així que des d'aquí, millor esperem a veure quin caire prenen els esdeveniments perque amb aquestes coses no s'hi juga i perque com diu la meva mare "la regla malament si la tens i pitjor si no la tens", a veure si encara tindrem un ensurt!
(Article de La Voz de Castelldefels)
lunes, 25 de junio de 2007
Sant Joan sense "fiesta Argentina"
Castelldefels és un poble de platja on la gent, sobretot la gent jove encara conserva els rictus pagans pre cristians, les festes dedicades a la mare terra. Sant Joan n'és una. Bora les onze de la nit tothom va cap a la platja i allà sota les estrelles i una música estrident beu, balla i parla tot esquivant els petards que algún temerari borratxo ( que en aquesta nit de l'any abunden) encen i llança a dos pams de la gent.
El dia de sant Joan la platja està superpoblada. Cada pam de sorra està ocupat per tendes de campanya i cada "xiringu" monta una festa diferent. La més popular entre la gent és la festa Argentina, festa que l'any passat va reunir més de quatre mil persones. Aquest any la ja popular festa Argentina no es va poder celebrar per que no va obtenir els permissos de l'ajuntament.
Ho considero un mal auguri personal per que les celebracions a la platja tenen quelcom magic.
El dia de sant Joan la platja està superpoblada. Cada pam de sorra està ocupat per tendes de campanya i cada "xiringu" monta una festa diferent. La més popular entre la gent és la festa Argentina, festa que l'any passat va reunir més de quatre mil persones. Aquest any la ja popular festa Argentina no es va poder celebrar per que no va obtenir els permissos de l'ajuntament.
Ho considero un mal auguri personal per que les celebracions a la platja tenen quelcom magic.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
