“És vostè un snob, professor, un snob intel·lectual de la pitjor classe que existeix” li deia Catherine Hepburn a James Stwart a l’antiga “Històries de Filadelfia”. Tots tenim un amic així, un pobre home que per fer-se l’interessant i l’intel·ligent ens recita de memòria sempre que ens veu els llibres i les pel·lícules més estranys i menys vistos del moment. Jo també tinc un amic així, es diu Carles però li diem Charly, que queda més anglès. I va ser precisament ell qui, tan irritant i pretensiós com sempre, va ser el primer en apujar la mirada i la veu enmig de la nostra habitual partida de parxís del diumenge :- Sabeu quina pel·lícula he vist aquesta setmana? Una del cèlebre director David Lynch, es diu Mulholland drive, és un drama oníric amb tocs de simbolisme freudià, com tota l’obra del cineasta, un somni, un deliri dels sentits, inclús té tocs, em fa vergonya dir-ho… diguem-ne marranots…- i ja no va dir res més en tota la tarda. En fi, i jo, com soc una estúpida snob intel·lectual de la pitjor classe que existeix, al dia següent ja tenia la pel·lícula en les meves mans i l’havia vista.
Mulholland drive…. el títol és encertat o, si més no, s’entén. És suggerent i té relació amb la trama de la pel·lícula que només s’arriba a entendre a grans trets i que explica la història de dues actrius lesbianes. L’ una és famosa, l’altra no. Una està molt enamorada, l’altra no. Al final l’estrella abandona a l‘estrellada i aquesta última es venja i la mata. Després se suïcida al no poder suportar la culpabilitat. L’estrella és Laura Ellena Harring, l’estrellada és la ara famosa Naomi Watts. Això, que explicat aquí sembla tan senzill és terriblement enrevessat quan es veu a la pantalla ja que l’autor divideix la pel·lícula en tres parts, dues de les quals no tenen res a veure amb la història, diguem-ne, real. Lynch divideix l’argument en: somni, somni dintre el somni, i alguna cosa comprensible. Per un altre costat el director introdueix petits microrelats que no tanca: un assassinat molt divertit (per mi, la millor escena de la pel·lícula) amb tocs “tarantinians”, una història de mafiosos del cinema tipus anys cinquanta on aprofita per criticar Hollywood, una escena de terror i, fins i tot, escenes eròtiques sense solta ni volta per alegrar al públic masculí i que donen fe que la pel·lícula està dirigida per un home… El film comença bé i atrapa l’espectador en el seu particular món de meravelles, un encanteri que es perd quan s’arriba a la segona part.
L’ambientació és molt bona. Els vestits i els pentinats recorden els anys cinquanta però adaptats a l’actualitat, pintallavis vermells, i cursileria extrema, forgen l’estil visual de la primera part del film. Clarobscurs, foscor en la il·luminació i deixadesa en el vestir n’adornen la segona part. Pel que fa al joc de càmera, Lynch abusa del primer pla i del pla detall al començament cosa que fa créixer de manera increíble la interpretació de la misteriosa i inquietant Laura Ellena Harring fins al punt en que gairebé eclipsa Watts immensament més dèbil. En la segona i la tercera part el director abusa de fosses estranyes que desconcerten l’espectador i que són un error després d’haver-lo embadalit amb els bons primers i primeríssims plans del l’inici. En fi, que entra fossa i somni, trobarem una pel·lícula feta per un intel·lectual per a altres de la seva mateixa espècie. Això sí, és entretinguda si una tarda de diumenge no teniu parxís però teniu ganes de jugar, amb amics o família, a descobrir qui és l’assassí, perdó, quin és l’argument.
Mulholland drive…. el títol és encertat o, si més no, s’entén. És suggerent i té relació amb la trama de la pel·lícula que només s’arriba a entendre a grans trets i que explica la història de dues actrius lesbianes. L’ una és famosa, l’altra no. Una està molt enamorada, l’altra no. Al final l’estrella abandona a l‘estrellada i aquesta última es venja i la mata. Després se suïcida al no poder suportar la culpabilitat. L’estrella és Laura Ellena Harring, l’estrellada és la ara famosa Naomi Watts. Això, que explicat aquí sembla tan senzill és terriblement enrevessat quan es veu a la pantalla ja que l’autor divideix la pel·lícula en tres parts, dues de les quals no tenen res a veure amb la història, diguem-ne, real. Lynch divideix l’argument en: somni, somni dintre el somni, i alguna cosa comprensible. Per un altre costat el director introdueix petits microrelats que no tanca: un assassinat molt divertit (per mi, la millor escena de la pel·lícula) amb tocs “tarantinians”, una història de mafiosos del cinema tipus anys cinquanta on aprofita per criticar Hollywood, una escena de terror i, fins i tot, escenes eròtiques sense solta ni volta per alegrar al públic masculí i que donen fe que la pel·lícula està dirigida per un home… El film comença bé i atrapa l’espectador en el seu particular món de meravelles, un encanteri que es perd quan s’arriba a la segona part.
L’ambientació és molt bona. Els vestits i els pentinats recorden els anys cinquanta però adaptats a l’actualitat, pintallavis vermells, i cursileria extrema, forgen l’estil visual de la primera part del film. Clarobscurs, foscor en la il·luminació i deixadesa en el vestir n’adornen la segona part. Pel que fa al joc de càmera, Lynch abusa del primer pla i del pla detall al començament cosa que fa créixer de manera increíble la interpretació de la misteriosa i inquietant Laura Ellena Harring fins al punt en que gairebé eclipsa Watts immensament més dèbil. En la segona i la tercera part el director abusa de fosses estranyes que desconcerten l’espectador i que són un error després d’haver-lo embadalit amb els bons primers i primeríssims plans del l’inici. En fi, que entra fossa i somni, trobarem una pel·lícula feta per un intel·lectual per a altres de la seva mateixa espècie. Això sí, és entretinguda si una tarda de diumenge no teniu parxís però teniu ganes de jugar, amb amics o família, a descobrir qui és l’assassí, perdó, quin és l’argument.
Núria Segarra Rodríguez, article fet per l'assignatura periodisme d'opinió (URL)
No hay comentarios:
Publicar un comentario